Resum:
Aquest llibre es una autobiografía de Viktor, ell va estar pres a un camp de concentració durant molts anys, un a un va pasar per diferents llocs, camps de treball, camps amb cameres de gas, camps de descans, camps de malalts... Conta todes les experiencies que ell té dins, com tractaven als presos ho explicaba des de la part psicológica ja que ell era psicóleg. Conta com era la conducta, els seus pensaments, la seua forma de vivir-ho. Conta coses horribles, que a ells els parecien coses del día a día, vivien sempre amb la duda de si moririen dins de poc. Els nazis els utilitzaven com a màquines de treball, es a dir, els explotaven fins a la mort.
COMENÇEM...
Jo vaig a dividir aquest treball en parts del llibre:
Internament en el camp:
La psicología dels presoners seguía tres fases: la de l'internament, la de l'adaptació a la vida en el camp, i la lliberació. Ells poc a poc durant tot el llibre van cambiant de forma de pensar sobre la vida, hi ha vegades que ni anyoren tot el de avans perque saben que no eixiran.
Primer estaven en el tren i es dirigien a Auschwitz, sels paralotzaba el cor, per que en aquest camp hi havia cameres de gas, crematoris i l'extermini. El primer sentiment que ells tenen es la "Il.lusió de l'indult". Tenen la esperança veient als altres personers de ser allivertas en l'ultim moment, només pensen aixó una cosa imposible. Tu imagina-t en aquesta situació, jo pense que em paralitzaria, em posaria a tremolar, pensan alló que m'espera, que estic dirgint-me a un lloc amb armes suficients com per a matar-me en un arrebat.
Els nazis els feien un control, una selecció molt cuidadosa de presoners i els mandaven a llocs diferents. Els ficaven a dormir 1.100 persones en llocs on només cavien 200. Un tros de pà era l'únic aliment durant 4 díes. Imaginem-se en aquesta situació, es horrible, i pensar que com els nazis podien fer-lo, tindre aquesta sang freda, millions i millions de morts. Pero els presoners, com es sentien? El seu cap com deu estar? Jo no puc imaginar-ho.
Hi havia dins d'els presoners alguns "privilegiats" eren aquells que pel que siga han caigut be els alemanys i es dedicaven a controlar i donar ordres i pallises als altres presos, inclus els que estaven dins eren els que duien a cap la feina dels crematoris i les cameres de gas, imagineu-vos aixó! Tindre que matar a persones, milers de persones, tots els dies, i de la teua propia sang, companys teus que estan ahi encarcelats com tu, deu ser una pedra aquest cap. Aquestes persones arribat un moment res els afectava, per que si tu penses aixó al teu cap i remordiments, no podries viure amb aquesta culpa, pero aixó ells es converten en pedres, màquines que fan alló que sel's mana sense que els afecte gens ni mica.
Hi ha una part que parla del "joc del dit" Aquest deia la aniquelació o la supervivencia de cada presoner, si el dit t'assenyalaba significaba la mort, el 90% dels que anaven amb Viktor, varen obtindre la mort, a les poques hores pasaren directament al crematori. Ell va preguntar pel seu amic a un presoner, i aquest li va preguntar cap a on l'avien manat, quan s'ho va dir va aixecar el dit va assenyalar una columna de fum i va dir: "Ahí el tens". Només arribar a un lloc pres i trobarte amb aixo? Que aixó serà el teu dia a dia, deu ser horrible, perdre companys, dia tras dia, però amb aquesta primera selecció ells només estaven contents per que per ara s'aseguraben la supervivencia.
Ells en les seues primeres reaccions només tenien el humor macabre, es a dir un estat de la consciència en que esta segura de que ho ha perdut tot, però encara així tenien curiositat per que vindria després. Per que per a ells tot era sorpreses, mai podien saber que els anava a pasar, si moririen de cansanci, si els mataríen, si els donarien pallisses i els malctractaríen. Aixó era el seu día a día.... Quin dia a dia més horrible, aixó em fa reflexionar quan jo em queixe de la meua rutina, i tinc que donar gràcies de no tindre una altra pijor, segons van les coses a la societat.
ARRIBEM A LA SEGONA FASE, LA VIDA EN EL CAMP:
La segona fase era la apatia, teníen com una espécie de mort emocional, els seus sentiments no estaven, desapareixen quan es troben en aquestes situacions.
Només teníen una incontrolada anyorança de l'hogar i la familia. Després seguía una inmmensa repugnancia a allò que els rodejaba. Els pobres no podíen saber res de les seues families, de si seguirien vives, si mortes, si les tornarien a vore alguna vegada, res... Aixó te que donar una impotencia, ara entenc durant el llibre les ganes de suicidi, de acabar amb tot i no haver de viure mes aixó.
Els seus sentiments desapareixen completament en aquesta fase, eren capaços d'acostar-se al cos d'un company encara amb el cos calent que acababa de morir i agafar-li les sabates o les seues pertinences, i un altre agafar-lo per les cames in arrastrar-lo fins a una pil.la de cadàvers. Aixó es una cosa tan fort que no pareix creíble, eren persones que estaven acostumades a estar entre morts i a no sentir res, com es pot fer aixó? Tu podríes fer-ho? El teu cap ha de ser una ment en blanc, hi ha una part del llibre en que el autor ho diu, els mes bons de nosaltres son els que han caigut. Ells nomes buscaben la lluita per la supervivencia, no miraben per mes res que per ells.
L'insult que els alemanys i els colps físics a ells no els afectaven, el dolor no era res, l'únic que anava rondant la seua ment i el dolor de veres era la humiliació, la indignació i la injusticia que era aquella realitat. Aixó es veritat, els colps a la fí son colps, alló que mes mal fá son les paraules, la impotencia de no poder fer res, ni poder defenferte tenies dret, res, callar, aguantar i continuar treballant....
Quan s'ha perdut tot, la teua ment ha de agarrar-se a alguna cosa, en el cas de Viktor, ell s'agaraba a la imatge de la seua esposa, que li respondía i li somreía i ell comprengué que l'amor es la última meta i más alta a la que pot aspirar el home. En aquells moments ell només podia pensar en ella, en el desig de tornar a vorela, de saber alguna cosa d'ella, i el mes important si continua viva...I diu una frasa que m'agrada molt: "Sella conmigo tu corazón...pues fuerte como la muerte es el amor", es un jurament d'un amor etern, una promesa de que en els pitxors moments ella estará sempre en la seua ment.
Viktor com es psicòleg li ofereixen anar de camp en camp, ajudant als enferms, ell decideix fer-lo encara que aixó significara morir, en un d'aquests camps, on quasi tots estaben destinats a la mort. Inclús hi ha un moment en que li ofereixen fujir del camp, estaba tot perfectament preparat, i ell, ell deixa pasar aquesta oportunitat, per compasió pels seus companys, pels enferms als que ell estaba ajudant, per que no volia avandonar-los ... Quin cor te aquesta persona, quin cor mes gran que pot fer aixó. Jo em pose en aquesta situació i no pensaría en ningú, només en la meua salvació.
TERCERA FASE: DESPRÉS DEL CAMP.
En aquesta fase el senyor Viktor ens parla de les experiencies que tenen els presos als ser lliberats, per que quan han estat com ell molts anys presos, ara tenen una llibertat que no tenien i d'aixó ens parla.
Quan els donden la noticia, ells no estan contents no tenen cap emoció per aixó, ixen i veuen les coses sense ordres sense colps, i diuen som lliures peró no se senten lliures, senten impotencia i no creuen en eixa llibertat. Es comprensible aquesta postura, tot alló que han viscut no els alliurara mai l'anima, sempre estara dins seu aquesta experiencia tan horrible que hagueren de viure i per aixó tenen que aprendre a sentir alegria una altra vegada.
Peró aquesta llibertat per a alguns va ser molt dolenta, es van tornar violents, vandalics, van pasar de oprimits a opresors com diu Viktor, i justificaven els seus actes amb alló que havien buscut. Es comprensible de certa manera, jo soc una persona molt vengativa, i que quan en fan alguna cosa me la fan, però despres s'anreconrden i entenc que aquestes persones despres de les coses que han viscut en la seua pell i allò que han tingut que veure es comprensible, jo eixiria boja dun lloc d'aquests.
Ja pasat un temps els presoners, porten la seua consciencia en rere i pensen que no saben com ho varen suportar, les horribles atrocitats eren com un mal son del pasat. Per a ells tornar a casa era una fortaleça interior molt gran i despres de suportar tot alló ja no havien de temer res mes que a Deu.
Aquest llibre m'ha agradat molt, son horribles totes les coses que pasen, coses increibles, mai t'imagines estar en aquesta situació, ni com actuarier per que son coses que la raó no pot comprendre, conceptes mai vists, desconeguts que no et pots posar a la pell. Aquestes persones aurien tornat a casa trastornades, i estic segur que molts mai han tornat a ser els que eren per que es un impacte emocional molt fort. A mi sempre m'ha agradat molt aquests temes de les horribles coses que feien a les persones, i poder llegir una biografía així m'ha agradat moltísim, he quedat sorpresa en tot moment, tots els fets m'afectaven, em feien pensar en si jo estiguera alli que faria, i no se realment, et fa pensar en les persones que provoquen tot alló en quina consciencia tindran ells que son els que han assasinat a milions i milions de persones, en quin cap pot viure aixó? Aquests si que deurien quedarse bojos.
FÍ
